Aigua: És el principi de tot per a Tales de Milet.
Apeiron: Principi i element de les coses existents i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, raó, lleis, etc, dictat pel capritx.
Arkhé: Principi o element del qual es compon tot el que existeix.
Canvi: Acció de canviar.
Ésser:
Foc: L'element que mostra el principi i els fons inestable de la realitat. És llum i expressa intel·ligència. El foc que mai s'extingueix estableix límits i organitza el món; l'etern retorn.
Logos: És la raó universal que tot ho unifica, una meta de la intel·ligència i del progrés.
Mite: Amb l'aparició de la filosofia, els mites van competir amb les descripcions racionals en la seva pretensió d'explicar els aconteciments bàsics de la naturalesa (tormentes, vent, naixament dels animals i homes) i el sentit últim de l'existència.
Necessitat: Que és impossible de deixar d’ésser o d’esdevenir, d'adquirir un nou estat.
No ésser: Allò que no és, que no existeix, que no està dotat de vida. El no ésser no assumeix en si mateix totes les "manifestacions" d'allò real.
Nombre: Els nombres són els principis de tots els èssers. Els nombres contenen les veritats eternes i necessàries.
Opinió: Prové del llatí "opinio" (creença, conjectura), s'entén per opinió un coneixement probable, és a dir, allunyat per igual del coneixement veritable i de la ignorància. Per a Plató, l'opinió ("doxa") és una facultat pròpia de l'ànima que ens permet tenir un cert coneixement del món sensible, de l'experiència, a diferència de la ciència ("episteme") que ens permet arribar a el veritable coneixement, el coneixement de les idees o essències.
Ordre: Arranjament, disposició regular de les coses, les unes amb relació a les altres.
Pyhsis: Significa naturalesa i ve del grec. Habitualment, es parla de la naturalesa com el conjunt d'éssers que, en si, poblen l'univers, exceptuant, és clar, a aquest conjunt tant de coses com elements propis produïts exclusivament per l'home. La naturalesa o physis posseïx per als grecs dos grans usos o accepcions. En aquesta accepció, la naturalesa vindria a coincidir amb la totalitat de l'univers, on sovint aquest terme adquireix un segon significat quan ho usem per a referir-nos a classes de coses.
Veritat: Conformitat d'allò que hom pensa, que hom expressa, amb la realitat.
Vocabulari del Tema 2
Isonomia: Forma de cohesió social que reivindicava la igualtat davant la llei.
Isegòria: Forma de cohesió social que reivindicava la igualtat davant la paraula o el dret de paraula, l'ús públic de la paraula.
Relativisme: doctrina filosòfica que diu que l'únic que existeix són opinions.
Escepticisme: Doctrina filosòfica que considera la raó humana incapaç de conèixer la veritat.
Sensisme: Ve de senseció. És el coneixament que tenim, prové dels nostres sentits, no sabem si ens enganyen, es a dir, no sabem res.
Antilogia: Contradicció de termes o d'dees, manca aparent de lògica per tal d'aconseguir un efecte més sorprenent.
Areté: virtut, excel·lència humana
Demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables.
Democràcia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
Retòrica: art de convèncer per mitjà de la paraula
Sofista: la paraula sofista vol dir "aquell que sap", els sofistes són experts en l'art de la retòrica.
Gòrgies: pare de l'escepticisme. Afirma que si la veritat existís nosaltres no la podríem conèixer perquè som individus insignificants. En el cas de que la poguéssim conèixer, no la podrien transmetre amb paraules
Protàgores: pare del relativisme. Diu que l'únic que existeix són opinions. Aquestes poden ser més convincents o no, si són convincents seran acceptades per la majoria de gent. És a dir, una veritat no és més que una opinió que te l'han embolcallat.
Convencionalisme: punt de vista segons el qual la veritat no consisteix més que en una convenció, en una selecció arbitrària, encara que raonable, d'axiomes i principis.
Vocabulari del Tema 3
Ironia: Consisteix a portar qui parla i que se sent segur que sap de què parla cap a la ignorància que s'amaga en aquest saber,és a dir, anar en contradicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes.
Maièutica: Consisteix a fer llum a la pròpia ànima, a la ment, als coneixements que hi dormen i, així, despertar-li els coneixements que ja té, descobrir en ell mateix l'autèntic coneixement.
Intel.lectualisme moral: qui coneix el bé només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància.
Docta ignorància: "només sé que no sé res", aquest és el primer pas de la vida del coneixement vertader.
Dialèctica: art de diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
Universalisme ètic: Té per objectiu una concienciació global de l'espècie per a variar els plantejaments actuals i futurs. Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé. Igualment, Sòcrates defensa que és millor ser bo que dolent, generós que egoista, prudent que imprudent, etc. Els valors morals (els universals ètics) són vàlids per a tothom, i el filòsof s'ha d'esforçar en definir-los. No és cert que "tot són opinions".
Llevadora (d'animes): Portadora d'ànimes a la vida.
Concepte: Noció general que resulta d'una concepció de la ment.
Mètode: Manera concreta de procedir, d'aplicar el pensament, de dur a terme una investigació, etc., per tal de coneixer la realitat, de compendre el sentit o el valor d'uns fets determinats, d'interpretar correctament les dades de l'experiència de resoldre un problema o questió.
Dogmatisme: Posició epistemològica que pressuposa, amb una il.limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'actede coneixement.
Examen (vida)
Justícia: Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret.
Valor moral:
Vocabulari del tema 4
Caverna (mite): mite on Plató explica la seva teoria de les idees: -Des del punt de vista epistemològic, planteja la divisió en graus del coneixement, entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que es corresponen també amb els diversos graus del ser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del bé. -Des d’una perspectiva ontològica, l’interior de la caverna es correspon amb la realitat natural, és a dir, amb el món sensible, mentre que allò que en el text es representa per la realitat natural, correspon a la realitat del món de les idees. Els objectes reals que estan a l’exterior de la caverna, així com les ombres «autèntiques» que aquests projecten a la llum del sol, representen les idees i els objectes matemàtics ordenats jeràrquicament, en la cúspide dels quals està la idea de bé.
Tir alat (mite): Plató amb aquest mite explica com cau l'ànima del Món de les Idees al Món Material. El conductor, que representa l'ànima racional, porta un cavall blanc, l'ànima irascible, i un cavall negre, l'ànima concupiscible, que és la part més aferrada al cos. Aquests van pel Món de les Idees però per culpa de les temptacions del cavall negre cauen al Món Material.
Bé: és el fonament de tot ésser, és veritable en sí. La idea del Bé és il·luminadora i el seu sentit és el destí.
Dianoia: coneixement que anem assolint a través de les matemàtiques. És la raó discursiva del matemàtic.
Noesi: és la raó intuïtiva. És la ciència que té per objecte les idees.
Eikasia: és la imaginació. Les imatges (grau d'ésser) poden ser captades amb la eikasia en el món sensible.
Pistis: fa referència a les creences, està dins del coneixement sensible.
Episteme: és el coneixement vertader, està dins del coneixement racional.
Doxa: és l'opinió, està dins del coneixement sensible.
Dialèctica: és el coneixement que ens apropa a les idees.
Idea: és tot allò que concebem amb la ment, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici.
Matemàtiques: és un dels passos per poder arribar a la idea del Bé.
Dualisme: doctrina filosòfica en la qual se separen ànima i cos, en el cas del dualisme antropològic, o en la qual es diferencien Món de les Idees del Món Sensible, en el cas de dualisme ontològic.
Reminiscència:
Diàleg:
Areté: Virtut; excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu... són qualitats innates.
Món sensible: Es aquell món on tot canvia i que tan sols percebem pels sentits.
Món de les Idees: Es diu d'aquell món on tot es permanent i que només percebem amb l'enteniment, la ment.
Eugenèsia:
Oligarquia: És aquella forma de govern que sempre vol guanyar més. Hi manen els rics.
Timocràcia: Forma de govern en que l'element passional domina sobre el racional que aspiran a tenir privilegis i riqueses. En aquesta forma de govern hi predomina la classe militar. Encara que acaba corrompent-se ja que "Aquest règim no durarà sempre, sinó que es destruirà".
Democràcia: Forma de govern on governen els probres i on el poder és en mans de tothom, encara que hi ha una mancança d'educació i de intel·ligència.
Aristocràcia:
Tirania: Govern on mana un sol home en benefici propi.
Siracusa:
Ànima racional:
Vocabulari del tema 5
Éter: element procedent de la naturalesa divina i caracteritzat per ser cristal·lí, inalterable i no tenir pes.
Regió Sublunar: Aristòtil considera que la terra és esfèrica i ell està en el centre de l'univers. Aquesta regió està composta per quatre elements adquirits de Empédocles: terra, aigua, aire i foc, el lloc natural del qual és l'univers.
Regió Supralunar: s'estén des de la lluna fins a les estrelles fixes. Més enllà de les estrelles fixes, Aristòtil, considera que no hi ha gens. Aquesta regió està composta, segons Aristòtil per Èter, element procedent de la naturalesa divina i caracteritzat per ser cristal·lí, inalterable i no tenir pes. Aquesta regió està considerada per Aristòtil, perfecta. Els moviments, en aquesta regió, són circulars i uniformes, no obstant això, aquesta regió no es mou. Aristòtil afirma que existeix un motor immòbil, el qual dóna un impuls a les estrelles fixes, estrelles que es mouen a causa de aquest impuls.
Organon: és un conjunt d'obres de llògica escrites per Aristòtil. Constituïxen el naixement de la lògica aristotélica com disciplina acadèmica, capaç d'analitzar arguments i assegurar la seva validesa mitjançant regles formals del sil·logisme.
Principi d'identitat: és un principi clàssic de la llògica i de la filosofia, segons el qual tota identitat és idèntica a si mateixa.
Principi de no contradicció: és un principi clàssic de la lògica i la filosofia, segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser ambdues veritables al mateix temps i en el mateix sentit. El principi també té una versió ontològica: gens pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit; i una versió doxástica: ningú pot creure al mateix temps i en el mateix sentit una proposició i la seva negació.
Principi del Terç Exclòs: és un principi clàssic de la filosofia i de la lògica segons el qual la disyunción d'una proposició i la seva negació és sempre veritable. Per exemple, és veritat que "és de dia o no és de dia", i que "el Sol està cremant o no està cremant".
Sil·logisme: és una forma de raonament deductiu que consta de dues proposicions com premisses i altra com conclusió, sent l'última una inferència necessàriament deductiva de les altres dues.
Deducció: Raonament mitjançant el qual hom conclou rigorosament d'una o més proposicions (premisses) una altra que n'és la conseqüència (conclusió), en virtut d'unes regles lògiques.
Inducció: Raonament mitjançant el qual hom remunta de la part al tot, del particular al general, de l'efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Eudomonisme: recull essencialment diverses teories ètiques; té com característica comuna, ser una justificació de tot allò que serveix per a arribar a la felicitat.
Terme mitjà: la virtut consisteix en un terme mig, un equilibri entre dos extrems igualment viciosos i allunyats de la virtut. P. ex.: el valor és un ?just mig" entre la por i la temeritat.
Mimesi: es denomina a la imitació de la naturalesa en l'art clàssic, pres com fi essencial.
Virtut: L'home, a més, aspira a ser virtuós, que significa, excel·lència, mèrit, perfecció, intel·ligència, força, energia, noblesa d'ànim, generositat, alteza. És una disposició de l'ànima, una capacitat i aptitud permanent que inclina a comportar-se d'una manera determinada. Aristòtil distingeix, a més, dues classes de virtuts: a) una mitjançant la nostra activitat pràctica: les virtuts ètiques o morals i b) mitjançant la nostra activitat teòrica, contemplativa: les virtuts dianoéticas o intel·lectuals.
Vocabulari del Tema 1
Aigua: És el principi de tot per a Tales de Milet.
Apeiron: Principi i element de les coses existents i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, raó, lleis, etc, dictat pel capritx.
Arkhé: Principi o element del qual es compon tot el que existeix.
Canvi: Acció de canviar.
Ésser:
Foc: L'element que mostra el principi i els fons inestable de la realitat. És llum i expressa intel·ligència. El foc que mai s'extingueix estableix límits i organitza el món; l'etern retorn.
Logos: És la raó universal que tot ho unifica, una meta de la intel·ligència i del progrés.
Mite: Amb l'aparició de la filosofia, els mites van competir amb les descripcions racionals en la seva pretensió d'explicar els aconteciments bàsics de la naturalesa (tormentes, vent, naixament dels animals i homes) i el sentit últim de l'existència.
Necessitat: Que és impossible de deixar d’ésser o d’esdevenir, d'adquirir un nou estat.
No ésser: Allò que no és, que no existeix, que no està dotat de vida. El no ésser no assumeix en si mateix totes les "manifestacions" d'allò real.
Nombre: Els nombres són els principis de tots els èssers. Els nombres contenen les veritats eternes i necessàries.
Opinió: Prové del llatí "opinio" (creença, conjectura), s'entén per opinió un coneixement probable, és a dir, allunyat per igual del coneixement veritable i de la ignorància. Per a Plató, l'opinió ("doxa") és una facultat pròpia de l'ànima que ens permet tenir un cert coneixement del món sensible, de l'experiència, a diferència de la ciència ("episteme") que ens permet arribar a el veritable coneixement, el coneixement de les idees o essències.
Ordre: Arranjament, disposició regular de les coses, les unes amb relació a les altres.
Pyhsis: Significa naturalesa i ve del grec. Habitualment, es parla de la naturalesa com el conjunt d'éssers que, en si, poblen l'univers, exceptuant, és clar, a aquest conjunt tant de coses com elements propis produïts exclusivament per l'home. La naturalesa o physis posseïx per als grecs dos grans usos o accepcions. En aquesta accepció, la naturalesa vindria a coincidir amb la totalitat de l'univers, on sovint aquest terme adquireix un segon significat quan ho usem per a referir-nos a classes de coses.
Veritat: Conformitat d'allò que hom pensa, que hom expressa, amb la realitat.
Vocabulari del Tema 2
Isonomia: Forma de cohesió social que reivindicava la igualtat davant la llei.
Isegòria: Forma de cohesió social que reivindicava la igualtat davant la paraula o el dret de paraula, l'ús públic de la paraula.
Relativisme: doctrina filosòfica que diu que l'únic que existeix són opinions.
Escepticisme: Doctrina filosòfica que considera la raó humana incapaç de conèixer la veritat.
Sensisme: Ve de senseció. És el coneixament que tenim, prové dels nostres sentits, no sabem si ens enganyen, es a dir, no sabem res.
Antilogia: Contradicció de termes o d'dees, manca aparent de lògica per tal d'aconseguir un efecte més sorprenent.
Areté: virtut, excel·lència humana
Demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables.
Democràcia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
Retòrica: art de convèncer per mitjà de la paraula
Sofista: la paraula sofista vol dir "aquell que sap", els sofistes són experts en l'art de la retòrica.
Gòrgies: pare de l'escepticisme. Afirma que si la veritat existís nosaltres no la podríem conèixer perquè som individus insignificants. En el cas de que la poguéssim conèixer, no la podrien transmetre amb paraules
Protàgores: pare del relativisme. Diu que l'únic que existeix són opinions. Aquestes poden ser més convincents o no, si són convincents seran acceptades per la majoria de gent. És a dir, una veritat no és més que una opinió que te l'han embolcallat.
Convencionalisme: punt de vista segons el qual la veritat no consisteix més que en una convenció, en una selecció arbitrària, encara que raonable, d'axiomes i principis.
Vocabulari del Tema 3
Ironia: Consisteix a portar qui parla i que se sent segur que sap de què parla cap a la ignorància que s'amaga en aquest saber,és a dir, anar en contradicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes.
Maièutica: Consisteix a fer llum a la pròpia ànima, a la ment, als coneixements que hi dormen i, així, despertar-li els coneixements que ja té, descobrir en ell mateix l'autèntic coneixement.
Intel.lectualisme moral: qui coneix el bé només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància.
Docta ignorància: "només sé que no sé res", aquest és el primer pas de la vida del coneixement vertader.
Dialèctica: art de diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
Universalisme ètic: Té per objectiu una concienciació global de l'espècie per a variar els plantejaments actuals i futurs. Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé. Igualment, Sòcrates defensa que és millor ser bo que dolent, generós que egoista, prudent que imprudent, etc. Els valors morals (els universals ètics) són vàlids per a tothom, i el filòsof s'ha d'esforçar en definir-los. No és cert que "tot són opinions".
Llevadora (d'animes): Portadora d'ànimes a la vida.
Concepte: Noció general que resulta d'una concepció de la ment.
Mètode: Manera concreta de procedir, d'aplicar el pensament, de dur a terme una investigació, etc., per tal de coneixer la realitat, de compendre el sentit o el valor d'uns fets determinats, d'interpretar correctament les dades de l'experiència de resoldre un problema o questió.
Dogmatisme: Posició epistemològica que pressuposa, amb una il.limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'actede coneixement.
Examen (vida)
Justícia: Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret.
Valor moral:
Vocabulari del tema 4
Caverna (mite): mite on Plató explica la seva teoria de les idees:
-Des del punt de vista epistemològic, planteja la divisió en graus del coneixement, entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que es corresponen també amb els diversos graus del ser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del bé.
-Des d’una perspectiva ontològica, l’interior de la caverna es correspon amb la realitat natural, és a dir, amb el món sensible, mentre que allò que en el text es representa per la realitat natural, correspon a la realitat del món de les idees. Els objectes reals que estan a l’exterior de la caverna, així com les ombres «autèntiques» que aquests projecten a la llum del sol, representen les idees i els objectes matemàtics ordenats jeràrquicament, en la cúspide dels quals està la idea de bé.
Tir alat (mite): Plató amb aquest mite explica com cau l'ànima del Món de les Idees al Món Material. El conductor, que representa l'ànima racional, porta un cavall blanc, l'ànima irascible, i un cavall negre, l'ànima concupiscible, que és la part més aferrada al cos. Aquests van pel Món de les Idees però per culpa de les temptacions del cavall negre cauen al Món Material.
Bé: és el fonament de tot ésser, és veritable en sí. La idea del Bé és il·luminadora i el seu sentit és el destí.
Dianoia: coneixement que anem assolint a través de les matemàtiques. És la raó discursiva del matemàtic.
Noesi: és la raó intuïtiva. És la ciència que té per objecte les idees.
Eikasia: és la imaginació. Les imatges (grau d'ésser) poden ser captades amb la eikasia en el món sensible.
Pistis: fa referència a les creences, està dins del coneixement sensible.
Episteme: és el coneixement vertader, està dins del coneixement racional.
Doxa: és l'opinió, està dins del coneixement sensible.
Dialèctica: és el coneixement que ens apropa a les idees.
Idea: és tot allò que concebem amb la ment, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici.
Matemàtiques: és un dels passos per poder arribar a la idea del Bé.
Dualisme: doctrina filosòfica en la qual se separen ànima i cos, en el cas del dualisme antropològic, o en la qual es diferencien Món de les Idees del Món Sensible, en el cas de dualisme ontològic.
Reminiscència:
Diàleg:
Areté: Virtut; excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu... són qualitats innates.
Món sensible: Es aquell món on tot canvia i que tan sols percebem pels sentits.
Món de les Idees: Es diu d'aquell món on tot es permanent i que només percebem amb l'enteniment, la ment.
Eugenèsia:
Oligarquia: És aquella forma de govern que sempre vol guanyar més. Hi manen els rics.
Timocràcia: Forma de govern en que l'element passional domina sobre el racional que aspiran a tenir privilegis i riqueses. En aquesta forma de govern hi predomina la classe militar. Encara que acaba corrompent-se ja que "Aquest règim no durarà sempre, sinó que es destruirà".
Democràcia: Forma de govern on governen els probres i on el poder és en mans de tothom, encara que hi ha una mancança d'educació i de intel·ligència.
Aristocràcia:
Tirania: Govern on mana un sol home en benefici propi.
Siracusa:
Ànima racional:
Vocabulari del tema 5
Éter: element procedent de la naturalesa divina i caracteritzat per ser cristal·lí, inalterable i no tenir pes.
Regió Sublunar: Aristòtil considera que la terra és esfèrica i ell està en el centre de l'univers. Aquesta regió està composta per quatre elements adquirits de Empédocles: terra, aigua, aire i foc, el lloc natural del qual és l'univers.
Regió Supralunar: s'estén des de la lluna fins a les estrelles fixes. Més enllà de les estrelles fixes, Aristòtil, considera que no hi ha gens. Aquesta regió està composta, segons Aristòtil per Èter, element procedent de la naturalesa divina i caracteritzat per ser cristal·lí, inalterable i no tenir pes. Aquesta regió està considerada per Aristòtil, perfecta. Els moviments, en aquesta regió, són circulars i uniformes, no obstant això, aquesta regió no es mou. Aristòtil afirma que existeix un motor immòbil, el qual dóna un impuls a les estrelles fixes, estrelles que es mouen a causa de aquest impuls.
Organon: és un conjunt d'obres de llògica escrites per Aristòtil. Constituïxen el naixement de la lògica aristotélica com disciplina acadèmica, capaç d'analitzar arguments i assegurar la seva validesa mitjançant regles formals del sil·logisme.
Principi d'identitat: és un principi clàssic de la llògica i de la filosofia, segons el qual tota identitat és idèntica a si mateixa.
Principi de no contradicció: és un principi clàssic de la lògica i la filosofia, segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser ambdues veritables al mateix temps i en el mateix sentit. El principi també té una versió ontològica: gens pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit; i una versió doxástica: ningú pot creure al mateix temps i en el mateix sentit una proposició i la seva negació.
Principi del Terç Exclòs: és un principi clàssic de la filosofia i de la lògica segons el qual la disyunción d'una proposició i la seva negació és sempre veritable. Per exemple, és veritat que "és de dia o no és de dia", i que "el Sol està cremant o no està cremant".
Sil·logisme: és una forma de raonament deductiu que consta de dues proposicions com premisses i altra com conclusió, sent l'última una inferència necessàriament deductiva de les altres dues.
Deducció: Raonament mitjançant el qual hom conclou rigorosament d'una o més proposicions (premisses) una altra que n'és la conseqüència (conclusió), en virtut d'unes regles lògiques.
Inducció: Raonament mitjançant el qual hom remunta de la part al tot, del particular al general, de l'efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Eudomonisme: recull essencialment diverses teories ètiques; té com característica comuna, ser una justificació de tot allò que serveix per a arribar a la felicitat.
Terme mitjà: la virtut consisteix en un terme mig, un equilibri entre dos extrems igualment viciosos i allunyats de la virtut. P. ex.: el valor és un ?just mig" entre la por i la temeritat.
Mimesi: es denomina a la imitació de la naturalesa en l'art clàssic, pres com fi essencial.
Virtut: L'home, a més, aspira a ser virtuós, que significa, excel·lència, mèrit, perfecció, intel·ligència, força, energia, noblesa d'ànim, generositat, alteza. És una disposició de l'ànima, una capacitat i aptitud permanent que inclina a comportar-se d'una manera determinada. Aristòtil distingeix, a més, dues classes de virtuts: a) una mitjançant la nostra activitat pràctica: les virtuts ètiques o morals i b) mitjançant la nostra activitat teòrica, contemplativa: les virtuts dianoéticas o intel·lectuals.